Agost al TNC
Fa uns dies que no paro gaire per aquí, però es que he estat molt enfeinada!
Tot just ahir vam anar amb uns quants de la uni al TNC (a la sala gran!) a veure la preestrena d’Agost. Era la primera vegada que anava al TNC i em va encantar, tot plegat. Ja ho sabia, que em passaria, sempre que vaig a teatre penso que m’encanta el teatre i que hi he d’anar més sovint, i llavors no tinc mai temps per anar-hi. Però en fi, aquesta vegada va ser especial.
Per començar, vam anar a la preestrena, és a dir que hi estàvem convidats. Quan vam arribar hi havia un noi a la porta a qui havies de dir al nom per comprovar si eres a la llista. És genial això d’entrar per llista, et fa sentir important. Arribes i dius “Aina Baraldés” i el noi et mira i et diu “ja pots passar”, i entres i es respira l’ambient de teatre, no nomes entre bastidors, si no també al públic: hi havia moltes cares conegudes, al públic. En resum, que tot plegat et fa senti com un VIP i això sempre agrada, tot i que no passa gaire sovint. Aquesta vegada l’excusa va ser que el nostre profe de traducció Literària és el traductor de l’obra al català i ens va poder colar. Havíem estat treballant un tros de l’obra a classe, la qual cosa encara va ser més interessant, perquè sabíem el que havien de dir els actors.
Però bé, a banda de la meva experiència com a VIP al TNC, l’obra va ser increïble. Els actors ho van fer de meravella, sobretot l’Anna Lizaran i l’Emma Vilarasau, i l’obra, que és llarguíssima (més de 4 hores i dos entreactes) és interessant en tot moment. En els dos primers actes es fas un fart de riure, el tercer ja és més dens i dramàtic, però no avorrit.
Vaja, que ens va agradar molt a tots i la recomano a tothom (a qui li agradi el teatre).
Guardar como…
Avui he anat a casa el Marc perquè m’ajudés a fer l’edició d’un vídeo per un treball de la uni, que ha quedat molt bé, per cert, moltes gràcies. Doncs com que ens hi hem passat dues hores llargues ens ha agafat la psicosi típica de quan fas un treball important i et dóna la sensació que se’t borrarà, o que l’ordinador es pararà de cop o que faràs un clic on no toca i pam! tot perdut.
Així doncs, després de cada pas, féiem un “guardar”. En un d’aquests moments, el Marc ha dit que seria perfecte que tinguéssim un “guardar como” a la vida. Com en els videojocs, que quan arribes a un punt important guardes i si després mors no cal que tornis a començar des del principi. Hi he estat d’acord sense pensar-m’ho gaire, però des de fa estona que hi vaig pensant… no aconseguia veure què té de diferent aquesta idea amb allò tan vell de la màquina del temps, fins que per fi m’ha vingut al cap.
La diferència és que sempre que cometem un error o ens penedim d’alguna cosa que hem fet, pensem que seria perfecte poder tornar al passat, canviar-ho, i tornar al present, apa, pim-pam, tot arreglat. El quid de la qüestió és que, deixant de banda el fet que no existeixen les màquines del temps, és una teoria impossible, perquè un cop canviéssim una cosa del passat, per més simple que sigui, el nostre futur canviaria per complet (com a la peli “El efecto mariposa”). Ara bé, si hi hagués la possibilitat de fer un “guardar como”, això voldria dir que un cop tornes enrera has de reviure el que ve a continuació, sense poder tornar endavant. És una mica com un sacrifici que fas, tires enrere però llavors, torna’t a menjar el que ve després… em dóna la sensació que no només és una teoria més plausible, sinó més justa… o no?
No ho sé, de fet estic divagant i com més escric menys sentit té res del que dic, deu ser que som diumenge i que demà toca llevar-se d’hora.
Novembre humit, et farà ric
Volia començar la setmana amb una frase feta que tingués relació amb la tardor i el fred (perquè avui n’ha fet molt!) i tot buscant he anat a topar amb aquesta, i com que avui ha plogut (almenys a Manresa) doncs mira, m’ha fet riure. Sobretot perquè no hi veig gens la lògica. No veig com m’he de fer rica perquè plogui, més aviat al contrari: més calefacció, més eixugadores, més despeses. Però, al cap i a la fi, aquest és l’encant dels refranys, dites i frases fetes; les diem perquè les hem sentides a casa i de vegades no sabem ni què volen dir.
Però en fi, tornem a la pluja.
Personalment, la pluja em crea un dilema universal. D’una banda no suporto mullar-me la roba, sobretot les sabates. És una sensació incòmode i desagradable que et fa estar més pendent de com els peus et fan xip-xap a cada passa que no pas del que et diu el que camina al teu costat. I ho dic per experiència després d’haver viscut a Anglaterra. Ara, per altra banda, m’encanta la pluja en sí. M’agrada poder asseure’m a casa amb una manta i mirar com plou a bots i barrals, m’agrada la olor que fan les plantes després d’haver plogut, i m’agrada que els carrers quedin nets i es reflecteixin els llums al terra (sobre tot per Nadal). M’agrada adormir-me quan plou i sentir el soroll de la pluja i la llum dels llamps. Quan era petita, al contrari del que et pinten a les pel·lícules, sempre havia pensat que els dies de pluja eren els dies més segurs de tots. El meu gran raonament era que s’havia de ser molt estúpid per intentar entrar a robar en una casa un dia de pluja perquè es deixen petjades a tot arreu, ergo, la poli et pilla segur. Sí, vés, no feu preguntes.
En resum, que ja som a novembre, que plou i que jo encara no sóc rica, però vaja, almenys avui dormiré tranquil·la.
Cogito ergo sum
Ah, Descartes.
Com em va tocar els nassos que em sortís a la sele… jo era molt més de Hume, o de Mill, però en fi la qüestió és agafar-s’ho amb filosofia, oi? I precisament d’això volia parlar, d’agafar-se les coses amb filosofia (per això la frase de Descartes, ara no em posaré a divagar sobre si realment el fet de pensar és prova suficient que existim o no).
Una vegada a classe de filosofia (temps era temps) ens van demanar que expliquessim què era per nosaltres ser feliç, o dit d’una altra manera, quin era el secret de la felicitat. Em recordo molt bé d’aquest dia perquè només érem quatre a classe. I no dic quatre com qui diu quatre gats. Dic quatre perquè érem els quatre pringats de l’humanístic que no ens havien volgut incloure en una excursió de la classe perquè només era pels del social… vaja, que érem quatre i prou.
Recordo perfectament també el què vaig escriure: “per mi, ser feliç és saber aprofitar al màxim allò que tens a l’abast i no voler el que no pots tenir”. O en altres paraules, no voler la lluna en un cove i alegrar-te de poder veure una estrella fugaç de tant en tant. Continuo pensant el mateix, però em sembla que ara hi afegiria una altra cosa: “pendre’t les coses que no et surten bé amb filosofia”.
No vull pas pretendre que segueixo al peu de la lletra tot això, ni molt menys. Quan les coses no surten bé, sovint m’enfado i ploro si cal, però al cap d’una estona prefereixo pensar que no n’hi havia per tant. Aquest cap de setmana, per exemple, no ha estat el millor cap de setmana de la meva vida: estic encostipada i tinc dos blaus al braç. Però sabeu què? Dilluns era festa i no vaig anar a la uni, apa.
Castanyes o carbasses?
Ah sí, arriba el temps de les castanyes, els panallets, els moniatos i… les pelis de por? Com?
Arriba el temps del dilema cultural: d’una banda tenim la tradició, la festa catalana, les coses de tota la vida; de l’altra, l’exotisme de la festa americana, les disfresses, el terror, l’emoció. Un gran dilema, no?
Personalment, a mi no em suposa cap dilema. El terror no m’ha cridat mai l’atenció. Gens ni mica. Si no hi hagués alternativa… si fos o Halloween o quedar-se a casa com un dia qualsevol, potser encara ho entendria. Ara, tenint la castanyera, els panallets i un bon foc a la llar, no tinc cap mena de dubte. Em quedo amb la tradició.
Ara bé, també he de recòniexer que avui dia, amb totes les pel·lícules americanes i tot el tema de la globalització, la cosa crida l’atenció. Amb els meus amics el combat Halloween vs. Castanyada sempre ha estat un tema polèmic. Tristament, la majoria prefereix les pelis de por (que es poden veure tot l’any, també s’ha de dir) que no una tarda de panallets i castanyes. Així doncs, aquest any hem arribat a un acord: el dia D, ens passarem la tarda preparant un bon sopar típicament català, i per quan ja sigui més tard a la nit hem preparat un joc ambientat amb tot el tema de la por. Amb disfresses, evidentment, que és l’única cosa divertida de la festa Americana.
En resum, davant del dilema, organització! Així tots estem contents.
És el mon-mon, el monstre de Banyoles!
Bé doncs, aquest cap de setmana me’n vaig a Banyoles amb la Carla, una amiga de la uni que és d’allà i m’ha convidat a veure les festes del poble!
Per això he hagut de fer tota la feina de la setmana vinent aquesta setmana i he anat molt enfeinada! Ara bé, aviat tornaré a estar relativament lliure i tindré més temps per dedicar-me a escriure! (Bieng!)
I és que intentar fer més assignatures del compte al mateix semestre, és dolent per la salut tant física com mental (sobretot mental perquè malgrat tot encara hauré de pringar l’any que ve per un parell d’assignatures que no he pogut encabir a l’horari d’aquest any, coi.) Però bé, la veritat és que trobaré a faltar molt la uni quan ja no la tingui… em sembla que per això s’han fet els màsters. No és perquè hi ha massa llicenciats (a partir d’ara graduats) pel món i avui dia necessites gastar-te més pasta per ser algú, no. És per la gent que té pànic a deixar d’estudiar i endinsar-se al món laboral de cop. Així doncs es creen els màsters, un espècia de bypass per allargar la bona vida i acabar de preparar-te per a la realitat.
Així que de moment jo continuo amb les meves assignatures embotides en un semestre i llavors ja veurem què passa… i mentrestant, me’n vaig a l’Estany de Banyoles!
Ad kalendas graecas
Últimament em ronda pel cap un projecte que tinc més o menys encaminat, però que no sé si funcionarà o què.
Mentrestant, us explico algun dels altres projectes, d’aquells que penses que serien genials però que, de moment, no hi ha ni la pasta ni el temps de fer-los. És a dir, els que tinc guardat al meu calaix de “Ad kalendas graecas”.
Ara, que com que precisament de projectes me’n sobren, i no els puc explicar tots de cop, ho aniré fent de tant en tant (com ja havia explicat al Marc, aquesta va ser la idea inicial del blog: parlar de coses que algun dia o altra m’agradaria fer). Així doncs, el projecte d’avui és:
Fer una ruta per Europa amb l’interrail! Hi aniria amb la meva germana, probablement, perquè és una d’aquestes coses que s’han de fer amb un grup de gent molt reduït. Com que no tens gaire res reservat, és més fàcil trobar lloc per 2 que per 6.
Però en fi, la meva ruta començaria a Barcelona, evidentment, i la primera parada seria França. Primer visitaria la part del sud, dels castells, i llavors començar a puja cap a Paris; continuar per Bèlgica, i anar a Brussel·les a veure els intèrpets de la ONU. Llavors seguiríem cap a Holanda i aniríem a veure els canals d’Àmsterdam. Aquí caldria quedar-s’hi almenys tres dies perquè la Carla fes fotos. Llavors passaríem ràpid per Alemanya i cap a Dinamarca, des d’on agafaríem un ferri per creuar a Suècia per veure els fiords, i després cap a Finlàndia, a veure si veiem cap aurora boreal… i tornar per Rússia, Bielorússia, Polònia i de nou a Alemanya, on ara sí, visitaríem Berlín i aniríem baixant fins a trobar Suïssa, passar pel nord d’Itàlia, la Costa Blava francesa i cap a casa!
Vaja, recórrer tot Europa amb la motxilla a l’esquena!
Sur le pont d’Avignon
on y danse, on y danse…
S’acaba el primer pont de l’any escolar (almenys per mi) i com sempre, tinc aquesta sensació de desídia i de poques ganes que sigui demà. És com si fos un diumenge a la tarda, però demà en lloc de ser dilluns serà dimecres… i pel què fa al meu horari, preferiria que fos dilluns! Però en fi, c’est la vie.
Estic tan mandrosa que no sé ni què escriure… deu ser cosa del temps, en part. I és que si una cosa hem notat durant aquests quatre dies és que ja és tardor! Castanyes, moniatos, fred, fulles seques, pluja (sobretot pluja!)… malgrat tot, no ha estat pas un pont poc productiu. He fet feina, he fet endreça, he quedat amb els amics, vam anar a escoltar el Dave que aquest cap de setmana feia de Dj, i encara he tingut temps de posar-me al dia amb totes les sèries americanes… En resum, un cap de setmana adient a l’estació. Però demà sant tornem-hi! Plogui o no, demà toca uni i toca llegir-se textos molt avorrits i preparar-se presentacions orals, l’única cosa positiva de l’horari de demà és que tornem a tenir interpretació!
A cabines!
Avui he pujat a cabines per primera vegada en 3 anys de carrera, i tot i que bàsicament no hi hem fet res (només hem utilitzat els auriculars per escoltar un video), només ser-hi, amb els auriculars, el micròfon i els comandaments de so, ja et fa sentir important. Jo sempre he pensat que estic feta per traduir més que no pas per interpretar, però si me’n sortís seria increïble. La feina de l’intèrpret és molt atractiva, et permet viatjar, conèixer gent interessant ( i important!), i en fi, treballar directament sobre el terreny, però és extremadament dificultosa.
Avui, després d’una mica de teoria, hem fet un exercici que pot semblar bastant innocent, però és més complicat que no sembla: per parelles, un llegia a l’altre una notícia en castellà de no més de 6 línies ( a ordinador), i l’altre escoltava, sense veure el text, i només podia prendre nota de les xifres i noms propis que hi sortien. Un cop el primer havia acabat de llegir, l’altre havia de reproduir la notícia en català amb les seves notes per tot suport. Senzill, oi? Doncs la veritat és que estàs tan concentrat en agafar els petits detallets, que la majoria de vegades quan et toca parlar no et recordes de com començava la notícia… i llavors et toca improvisar.
És molt divertit quan és la teva millor amiga que et llegeix la notícia, però si fos un conferenciant i tinguessis un públic de 300 persones, la cosa ja canvia… De totes maneres, ja tinc ganes de tornar a tenir interpretació, aviam com va!
N’hi ha que neixen amb estrella…
… i d’altres que neixen estrellats.
Volia dir que naixem estrellats, però no seria just. Sé que en el fons tinc bastanta sort. Tinc la sort de poder estudiar el que m’agrada (o em sembla que m’agrada), tinc sort de poder viure en un pis amb dues amigues, tinc sort d’haver pogut marxar un any d’Erasmus, i moltes altres més coses. Sé perfectament que podria haver nascut en un pais subdesenvolupat, o en guerra, podria tenir una malaltia molt greu o haver mort en un accident d’avió. Sí, mirat així tinc molta sort. Ara bé, si em poso al nivell de la gent que ha tingut la mateixa sort que jo a la vida, llavors la cosa ja és diferent. De debò, conec a molta gent a qui, simplement, els cauen les oportunitats del cel. O diguem-ho d’una altra manera, no es troben gaire entrebancs pel camí que han decidit anar. I me n’alegro molt, moltíssim per ells, però he de reconèixer que de vegades, em fan enveja. Posem per exemple la qüestió laboral (que, d’altra banda, és el que m’ha incitat a escriure aquest post). En els últims 4 mesos, m’han trucat tres vegades per donar-me feina i després m’han dit que nanai ( i sí, havia dut el currículum i havia fet tots els passos que fan falta, no em van trucar per inspiració divina). En el primer cas, ja havia enviat els papers de la seguretat social i tot, ja ho tenia tot programat, i llavors em van trucar per dir-me que no. Home, gràcies. Però almenys m’ho van dir amb temps. La segona vegada, em van oferir una feina que havia de començar un dimarts. Em van dir que ja em trucarien per donar-me més informació, cosa que no va passar mai. Així doncs, me’n vaig cap al lloc en qüestió, el dia abans de començar a treballar i em diuen que s’ha cancelat el curs (havia de donar classes) i que llàstima. Vaja, què hi farem. Aquest dijous em van trucar per començar a treballar divendres, i jo, tota emocionada els dic que sí, que cap problema. Arribo divendres, una hora abans perquè volien que em mirés els materials i explicar-m’ho tot. M’estic una hora asseguda en una cadira mirant-me el material i llavors em diuen que ostres, ens sap molt greu, però que ja no fa falta, que em donaràn deu euros per les molèsties i que ho senten molt. Bé, aquí una ja no sap quina cara posar-hi.
Diuen que la sort se la fa un mateix. Doncs ho sento molt, però jo no m’ho crec.
